Els requeriments de la ciència oberta exigeixen que el personal investigador segueixi procediments que fins ara no eren habituals. El seu compliment pot ser vist com una dificultat afegida a la seva tasca i, per això, facilitar-los-la ha de ser un objectiu del sistema de recerca d’un país.
La ciència i la recerca obertes augmenten la qualitat i l’impacte de la ciència fomentant la reproductibilitat i la interdisciplinarietat. Fa que la ciència sigui més eficient perquè es comparteixen recursos, més fiable perquè existeix una millor verificació i rigor, i més sensible a les necessitats de la ciutadania.
El concepte de ciència oberta va emergir el 2014 a partir de la consulta promoguda per la Comissió Europea (Science 2.0: Science in Transition). Des d’aleshores, el seu significat ha anat evolucionant, sobretot a través de l’impuls del programa marc Horitzó 2020 de la Comissió Europea i de l’Horitzó Europa, on la ciència oberta esdevé un dels pilars bàsics del nou programa de recerca i innovació.
Per aquest motiu, diferents institucions i països europeus han elaborat plans nacionals i fulls de ruta que assenyalen els passos a seguir per fer que la ciència oberta sigui efectiva.
A Catalunya, en el marc del Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, s’ha aprovat una Estratègia de Ciència Oberta i la Llei 9/2022 de la ciència. Per a més informació consulteu l’apartat “Estratègia catalana”.
A nivell espanyol, la ciència oberta ha estat també tractada a nivell legislatiu, tant a l’article 39 de la Llei 17/2022 per la qual es modifica la Llei 14/2011, d’1 de juny, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació, com a l’article 12 de la Llei orgànica 2/2023 del sistema universitari (LOSU).
Entre els plans nacionals podem destacar els de:
